PAH granollers

Plataforma Afectats per la Hipoteca


Deixa un comentari

“Ara som ocupes a la nostra pròpia casa”

Javier Ramos i la seva dona se senten amb el "dret moral" de tornar a la casa d'on els van desnonar el setembre del 2011.

Javier Ramos i la seva dona se senten amb el “dret moral” de tornar a la casa d’on els van desnonar el setembre del 2011. FRANCESC MELCION

ARA

MARIA ORTEGA 

Granollers | Actualitzada el 28/07/2013 00:00

Tornen a estar a casa seva. Al pis que, el setembre del 2011, van haver de deixar pràcticament sense temps de fer maletes després de l’ultimàtum judicial. Desnonats. Al principi, aquesta consideració els avergonyia, els feia pensar que alguna cosa no havien fet bé. Però ara Javier Ramos i la seva dona, la Cecília, han decidit canviar les coses. Se senten “víctimes d’una estafa” i amb el “dret moral” de tornar a habitar la casa que el banc els va prendre després de dos anys llargs de no poder fer front a les quotes de lahipoteca. “Vam intentar negociar fins a l’últim moment i ara el que volem és pressionar perquè ens ofereixin un lloguer social”, expliquen. Una gran ampolla de cava espera al menjador -encara ple de maletes i caixes a mig buidar- el dia que arribi aquesta notícia. La que, diuen, els ha de servir per poder mirar endavant. “Ara som ocupes a la nostra pròpia casa”, expliquen.

El canvi de xip l’han fet de la mà de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Granollers, de la qual el Javier és cofundador, i del seu projecte d’obra social . Tenien l’evidència que el seu pis, tot i els mesos que ja havien passat des del desnonament, continuava buit. Tal com el van deixar. De fet, com explica el Javier, a principis de juny, quan va prendre la decisió de “recuperar” el seu pis, ho va fer entrant amb la mateixa clau que havien fet servir sempre perquè ningú s’havia molestat encara a canviar el pany. Després d’un temps prudencial, tal com recomana el manual que ha confeccionat la PAH per a aquest tipus de recuperacions de pisos, va fer públic que havien tornat a la casa on ja fa unes setmanes que viu, de nou, amb la dona i els seus tres fills.

El dolor d’acomiadar-se del pis

“El pis estava igual, però totalment buit de vida”, recorda la Cecília, que encara s’emociona en recordar el dia que van haver d’abandonar-lo. “T’arrenquen de casa teva i és com si t’ho prenguessin tot, i explicar això als nens és realment molt complicat, molt dur”. Un dany que el Javier remarca que “no és només material”: la sagnia de desnonaments dels últims anys està donant lloc a una “generació de joves que no entenen per què els han fet fora de casa seva i que necessitaran seguir un tractaments psicològic”.

Els seus dos fills grans, que ara tenen 17 i 15 anys, quan treien les últimes caixes del pis, estaven convençuts que no havien de marxar-ne tan fàcilment. “Deien que si ens volien fora, que ens vinguessin a treure, que no marxéssim voluntàriament”, recorda el Javier, que l’últim dia va demanar als tres fills -ja amb la ira inicial en una fase més relaxada- que pugessin amb ell a acomiadar-se de la casa. La petita, que ara té 11 anys, va anar fent fotografies dels diferents racons per tenir-un record. I, després, tots ells van marxar a un pis de lloguer que van aconseguir després de molts problemes perquè ja duien a sobre l’etiqueta de morosos. Havien demanat al banc un mes de marge per poder fer el trasllat al nou pis però, finalment, no se’ls va concedir tant de temps i el desnonament els va agafar per sorpresa. “Estava sol a casa i vaig tenir un atac -explica el Javier, que ha patit dues angines de pit-, em van dir que agafés quatre coses i marxés”. Ell, el 2008, es va quedar sense feina i ara cobra una prestació per tenir reconeguda una discapacitat.

No amaga la seva part de culpa en tot aquest procés: “Quan vam decidir comprar la casa -un àtic de 125 metres quadrats- em guanyava bé la vida i, en aquests moments, no penses que les coses poden canviar”. Per la hipoteca que tenien amb el BBVA van arribar a pagar quotes de 1.700 euros i a la pèrdua de feina del Javier s’hi va sumar la retallada de sou a la seva dona, que és interina de la Generalitat i que ja té, a més, embargat part del sou per altres deutes. “Et fan sentir com un criminal per no poder pagar”, denuncia, i recorda com a “insuportable” la pressió que els feia el banc perquè paguessin el que devien de la hipoteca. “Trucaven contínuament, ens demanaven que féssim el que calgués per pagar, però no podem deixar d’alimentar els fills”, resumeix la Cecília. I el Javier afegeix que trigarien “tres vides” a pagar el deute que els ha quedat.

El desnonament, com passa sovint, va afectar el seu matrimoni i van passar uns mesos separats. S’ho retreien tot l’un a l’altre. Ara tot això ha quedat enrere i estan convençuts del que fan al costat de la PAH com una “mesura de pressió”, també, perquè els bancs negociïn lloguers socials. “Som una mica com el Robin Hood del segle XXI”, diu amb un somriure la Cecília.

Anuncis